|
|
|
Chirimía árabe |
Parlar hui de la
Dolçaina , és parlar de l'instrument més representatiu de la cultura
valenciana.
La Dolçaina que coneixem en l'actualitat, és part de l'herència que la
cultura musulmana ha deixat en les nostres terres,
tenint les mateixes característiques que la “Chirimía “, instrument
típic de la cultura àrab.
De fet hui en dia en la comarca d'Alacant el dolçainer és també cridat
"Xaramiter" denominació fonètica de “chirimía”.
Pertanyent a la família dels Oboés, la dolçaina és un instrument
Musical cromàtic, també cridats "transpositors". És a dir que
produïxen sons distints dels assenyalats en el pentagrama corresponent. |
Quan un instrument està en FA, vol dir que quan emet el DO sona realment
en FA. Per tant en una dolçaina en SOL, quan sona el DO sona la nota SOL,
resultant que els sons reals de l'instrument sonen sempre una quinta més
alta que els que figuren en la seua escriptura. La seua tonalitat pot
variar segons els tipus que existisquen, sent en l'actualitat dos els més
comuns.
La dolçaina de to FA, aconseguix les notes més agudes sent el seu ús més
correcte en conjunts de cors, bandes de música i també de tambors i
cornetes.
Les dolçaines de to SOL amb un so més agut i brillant és la més indicada
per a tocar en cercaviles, dianes , processons i concerts.
De totes les maneres amb un correcte ús de tudel podem canviar el to de la
mateixa dolçaina, si posem el tudell un centímetre més curt pujarem el to
i si ho allarguem serà un so més greu. Una altra de les característiques
que distingixen a estes dos dolçaines és la longitud, sent la dolçaina en
FA de tres a quatre centímetres més llarga que la dolçaina en SOL.
El so natural de la dolçaina és de
gran potència i de difícil manipulació sent un instrument en el qual la
fatiga física apareix ràpidament, al ser un instrument curt, té poca
resistència al pas de l'aire, la qual cosa demana una gran quantitat per a
produir el seu correcte so.
Sent la canya que s'utilitza una de les més grans i dures de la família,
havent de fer més pressió sobre ella per a poder aconseguir bé el seu so.
Fabricades en fusta d'arbre fruiter pomera, albercoquer, cirerer , mangraner...
és la de garrofera una de les millors per la seua sonoritat dolça i clara.
|
Chirimía árabe |
|
Si haguérem de definir una dolçaina podríem separar-la en tres parts:
GOBELET: Part superior on
introduirem el tudell
COS CENTRAL: sent la base on trobem els orificis executors
CAMPANA: part inferior, en ella trobem dos orificis per a donar major
amplitud al so. Sent imprescindibles en qualsevol dolçaina ja que de
tapar-los aconseguiríem un so opac i quasi sord
La canya és el principal element, sent molt important el seu perfecte
tractament i atenció.
Summament important resulta també la
seua elaboració, criada dos anys en el canyar es procedix a tallar en canuts
deixant-los assecar d'un a dos anys. Passat este temps el canut es partix en
quatre llargues tires de les quals es tallarà i es manipularà el que
finalment serà la canya.
En cas de resultar excessivament dura de fer sonar, s'anirà rebaixant la
part superior de la canya per les dos parts a fi de fer més fina la
llengüeta fins a aconseguir la duresa desitjada. Per últim el tudell és
l'únic complement de metall de la dolçaina. Fa la funció de transmissor de
l'aire que entra per la canya i és expulsat a través de la dolçaina.
En la seua part superior i més estreta col•locarem la canya i la seua part
inferior i més ampla ens servirà per a assentar-la en la part superior de la
dolçaina o gobelet.
|
 |
 |
Per últim el tudell és l'únic complement de
metall de la dolçaina. Fa la funció de transmissor de l'aire que entra per
la canya i és expulsat a través de la dolçaina.
En la seua part superior i més estreta col•locarem la canya i la seua part
inferior i més ampla ens servirà per a assentar-la en la part superior de la
dolçaina o gobelet.
Separant estes dos parts es troben un anell que exercix de suport per a la
subjecció de la dolçaina.
.
 |
|
 
Mueva
para leer
|
|
|
I
